Ser guay

El llibre, Yo Charlotte Simmons, ha resultat ser divertit (encara que reconec que algunes pàgines les he llegit en diagonal), m’ha durat una setmana justa. És bastant crític (ha decapitat tant els progrés com els carques)… però… es respira un cert aire ranci-fachoide-religiós (en el fons és un llibre que parla sobre la joventut escrit per puretes).

El tema principal del llibre, és la popularitat… i la classificació adolescent entre tipus i tipes guays i no guays. En el món on he viscut, les problemàtiques juvenils han estat diferents de les que descriu (potser una mica a l’institut, però… poca cosa). Però, pel què sembla, pels americans la popularitat té molta importància (tots hem vist sèries on és un dels arguments bàsics: Sensación de vivir, Salvados por la Campana, el Principe de Bel-Air… aquella sèrie casposa d’en Miquel J. Fox que ja no recordo el nom, etc).

Qüestions plantejades:
Potser el què passa, és que no m’hi fixo perquè sempre he estat un tiu guay?
Podem classificar el cazador-recolector com a tiu no guay (o colgao) i considerar-nos una élite?
Ens té enveja?
Realment el món (tal i com fa entendre el llibre) l’acaben dominant els tius guays i egocèntrics?

O potser és el què ens fan creure?

Enganxat

Si, si... estic totalment enganxat a un culebrón. El dimarts passat vaig anar al FNAC d'Alacant a comprar-me un llibraco per fer més lleugeres les hores de feina de camp (que basicament consisteixen en colocar un aparell a terra i deixar-lo enregistrant durant trenta minuts).

Vaig estar dubtant entre comprar l'Odisea o l'Almuerzo al desnudo però, de repent, vaig veure un peazo Pest Seller anomentat Yo, Charlotte Simons. És del mateix autor que la famosa Hoguera de las vanidades (un tal Tom Wolf). Havia sentit a parlar un xic sobre aquest llibre, fa un parell d'anys va causar polèmica al criticar els costums de la èlite universitaria americana... Com soc un tiu altament superficial, intelecutalment parlant, vaig decidir-me per aquest úlim perquè em va atraure més la tapa. L' Odissea i l'altre llibre tenien tapes molt menys vistoses, però crec que el seu contingut és tant o més picant que aquest, però per gent com jo, la imatge és el que conta... Avui dissabte ja vaig per la pàgina 600 i em té totalment enganxat, son uns cabrons aquests escritors americans.

Tot són gustos...

Jo sempre m'he preguntat perquè serveixen els condons amb gustos. Si ho voleu saber... aqui teniu la explicació.

R..À..B..I..A

La Vega Baja, terra tranquila i serena i... mare de la meva ràbia.