Màxim nivell de desordre acceptable?

Quin és el màxim nivell de desordre acceptable per deixar entrar algú a casa?
M'interessa saber-ho... cal distingir entre íntims i estranys, entre nois i noies, entre família i altres?

Ja surt el Sol

Bueno... sembla que em començo a sentir que recupero un xic les forces. Em tornen de mica en mica les ganes de fer coses... ara el què em falta és el finançament... (és un pal ser pobre!!!! quasi bé tant com estar malalt...). Queixes, queixes i més queixes...

El final

Encara que ens hi resistim... tot té un final.

Estar malalt

Hi ha poques coses pitjors (en el nostre món quotidià) que la falta de salut. Quan aquesta falla som vulnerables i necessitem recolzament... ha d'ésser duríssima la solitud embolcallada amb la malaltia...

Treballar és divertit?

Encara que quatre gats es diverteixin treballant, per la majoria de la humanitat és un soplici. Molts pocs són els que treballen en bones condicions i no són explotats brutalment. Treballar no dignifica, horroritza.

Dibuix de Grzergorz Kmin (o algo per l'estil).

Sóc dèbil amb les Yolis...

En un serial cutrón de no sé quina cadena fa de infermera de prototipus Yoli en un CAP d'un barri marginal madrileny... Sóc dèbil amb les Yolis que ensenyen el tanga per sobre els pantalons (ja sé que és vulgar, però sóc un noi de gustos senzills...).
Resulta que es diu Olivia Molina i és la filla de l'Angela Molina...

Tecles empolsegades

Des de fa una bona temporada que de tan en tan em venen ganes de tocar el piano... Em venen records en forma d’enyorança. Vaig deixar o millor dit repudiar el piano perquè considerava que jo no havia nascut per a interpretar música i realment el vaig arribar a avorrir. A què ve aquesta enyorança? Potser perquè ara m’avorreix tot lo altre? O perquè realment tinc ganes de fer quelcom bonic... Des de fa anys que treballo en quelcom desproveït de qualsevol pretensió estètica… i realment no és malgastar la vida si no pots produir amb les teves mans un xic de bellesa?

Adaptació lenta...

Finalment divendres... i ve un cap de setmana d'activitat intensa... m'ha costat més d'un mes tornar a la vida normal... cada cop és més difícil adaptar-se i construir-se una rutina que ens permeti el gaudi del temps lliure... La feina intensiva i els viatges sistemàtics t'aparten del món. Noto que feia una bona temporada que no vivia el 100% de la vida Barcelonina... I ve un més bastant mogut!!!!

PD. Estarè sortint de la meva època zombie?

Foto de David Lachapelle.

Terror, una eina?

El terror és la única eina per a fer més productiva la societat?

Doneu una ullada al documental que ha penjat "La Petite Claudine" .

D'aquí a una temporada...

TOKIO AVUI


TOKIO D'AQUÍ A UNA TEMPORADA

La gent de l'Europa Occidental, no hem patit cap guerra desde fa dues generacions... ara anem pel camí de la tercera generació de pau... Hem conseguit una certa prosperitat, a tranques i barranques. Estem preparats per a un possible canvi? No. És possible que entrem en guerra oberta? De moment no surt a compte. La pau es manté mentres sigui un negoci.

Litografia de Hisaharu Motoda via Pink Tentacle.

Sorolls que agraden...

Una de les coses agradables d'una nit d'hivern estar ben tapat en el teu llit, i mentres hom nota la fredor a la cara, sentir mig endormiscat, el rumor d'una moto llunyana accelerant...

Encara que sigui rar, alguns dels sorolls antròpics antròpics del medi urbà... ens són agradables...

Veure article "Why we love sounds of the city jungle".