Bon any i que la força...

Bon any a totes i a tots... i espero que la mirada d'aquest noi tant "eixerit" us transmeti força i energia per seguir lluitant! Un petonàs!

Nadal

Encara que estigui un xic amargat i sigui una mica anticlerical, no odio el Nadal. M'agrada i el disfruto. Menjo com un porc, rebo regals, en faig... retrobo amistats, bec més del compte, teballo poc... i ric, ric molt amb la família. Total, que m'ho passo molt bé. Bon Nadal a tothom i espero que ho passeu tant bé com jo!

Dibuix d'en Masamune Shirow.

Mals sons

Encara que alguns mals sons no paren de perseguir-nos i apareixen sempre quan menys ens els esperem... la vida segueix... en el fons la única cosa que podem fer és aprendre a conviure amb ells.

Alexandre el Gran!!!!!!!

Hi ha dies que hom es lleva amb ganes de conquerir el món, amb projectes apocalíptics i envoltat d'una aura de campió llegendari. No hi ha barreres... tot és possible.

Ser valent o actuar sense pensar-s'ho

De vegades un s'hi ha de llençar... no sempre cal ser prudent (encara que ser-ho fa savi), hi ha cops en què surt a compte arriescar-se. I si la cagues... n'aprens molt més.

Diari de baratillo, però bo

L’únic diari de baratillo (diaris que donen de gratix a l'entrada del metro) que trobo acceptable és l’adn. És agradable de llegir, no és gaire sensacionalista, té un parell de columnes interessants i crítiques i un apartat de cultura petit però acceptable. Un dia d’aquests (que estigui avorrit) m’agradaria recopilar tots els diaris de baratillo d’un mateix dia i fer un post amb la comparació.

La fotografia correspon a la portada del diari adn d'avui. És la guanyadora del premi Unicef. Correspon a un casament afganés entre una nena de 11 anys i un avi de 40 anys. Què dimonis li deu estar passant pel cap a la nena? Jo crec que amb la cara paga.

Lilith, la pèl-roja impertinent...

Al ser un ignorant en cultura sacra em pensava que el personatge de Lilith era una invenció dels llibres de vampirs… però sembla que no, que surt a la Bíblia. Era pèl-roja, rabiosa i independent i aviat es va aburrir sexualment Adam… (i això que va tenir 100 fills amb ell) i va deixar-lo perquè ell es negava a cambiar de posició follatil (Adam era fanàtic del misionero). I finalment, atenció, Déu la va castigar per voler ser independent.
Si doneu una ullada a la Petite Claudine podreu llegir un resum cínic de la història d’aquesta noia.

PD. És casualitat que la replicant Zhora sigui pèl-roja, jugui amb serps i sigui la única que ensenyi carn en tota la pel·lícula?

Els records de somriure trist

Els records de somriure trist són uns angelets foscos que de tant en tant ens rememoren a cau d’orella les vivències que tenim més amagades...

Misèria

Quant vaig entrar per primera vegada a la Pl. de Toros “Las Arenas” tot era ple d’escombraries i cagades. Només arribar a l’entrada vem descobrir que la plaça tenia habitants, uns yonkis i un vell, que vivien en unes barraques muntades a la porta de l’edifici. Tot plegat feia una pudor inaguantable… era fastigós, era una pudor tant penetrant que s’impregnava a la roba i no t’abandonava fins que te la treies i et dutxaves. Va haver de venir una excavadora per poder apartar les deixalles que hi havien acumulades.
Els yonkis eren una parella que estaven molt demacrada, el xicot era més o menys extrovertit i la tia no s’anadonava de res… anava amb un xute permanent. Un matí mentre jo estava inspeccionant una capsa de testimonis prop de les barraques, de repent va sortir el xicot de la cabana de matalassos, va fer tres passes i sense adonar-se que jo estava a parell metres de distància, es va baixar els pantalons i va començar a cagar… en aquell moment vaig entendre que la gran quantitat de merda que hi havia a l’entrada no era de gos, sinó humana. Vaig fer-me venir tos… i el noi va girar-se i va dir… “ostia perdona no te havia visto” i va pujar-se els pantalons i va marxar cap a un racó més allunyat, fora de la vista.
Aquella pobra gent cagaven i pixaven a un parell de metres d’on dormien, no els hi importava la brutícia, la pudor... estaven més enllà de tot això; aquesta és la diferència entre misèria i pobresa.

Visions de futur...

Fa tres anys vaig deixar una feina sense plantejar-me quin seria el meu futur inmediat, mentres que ara, fa mesoso i mesos que em plantejo quin serà el meu futur d'aquí a un any, quan hagi acabat totalment la tesi... és quelcom que em tortura, per què? La veritat és que m'agradaria ser molt més aventurer que el que sóc... és dificil abandonar un bon recer on estem ben fondejats per tal de navegar mar enfora, a través de l'oceà incògnit.