Quant vaig entrar per primera vegada a la Pl. de Toros “Las Arenas” tot era ple d’escombraries i cagades. Només arribar a l’entrada vem descobrir que la plaça tenia habitants, uns yonkis i un vell, que vivien en unes barraques muntades a la porta de l’edifici. Tot plegat feia una pudor inaguantable… era fastigós, era una pudor tant penetrant que s’impregnava a la roba i no t’abandonava fins que te la treies i et dutxaves. Va haver de venir una excavadora per poder apartar les deixalles que hi havien acumulades.
Els yonkis eren una parella que estaven molt demacrada, el xicot era més o menys extrovertit i la tia no s’anadonava de res… anava amb un xute permanent. Un matí mentre jo estava inspeccionant una capsa de testimonis prop de les barraques, de repent va sortir el xicot de la cabana de matalassos, va fer tres passes i sense adonar-se que jo estava a parell metres de distància, es va baixar els pantalons i va començar a cagar… en aquell moment vaig entendre que la gran quantitat de merda que hi havia a l’entrada no era de gos, sinó humana. Vaig fer-me venir tos… i el noi va girar-se i va dir… “ostia perdona no te havia visto” i va pujar-se els pantalons i va marxar cap a un racó més allunyat, fora de la vista.
Aquella pobra gent cagaven i pixaven a un parell de metres d’on dormien, no els hi importava la brutícia, la pudor... estaven més enllà de tot això; aquesta és la diferència entre misèria i pobresa.
Els yonkis eren una parella que estaven molt demacrada, el xicot era més o menys extrovertit i la tia no s’anadonava de res… anava amb un xute permanent. Un matí mentre jo estava inspeccionant una capsa de testimonis prop de les barraques, de repent va sortir el xicot de la cabana de matalassos, va fer tres passes i sense adonar-se que jo estava a parell metres de distància, es va baixar els pantalons i va començar a cagar… en aquell moment vaig entendre que la gran quantitat de merda que hi havia a l’entrada no era de gos, sinó humana. Vaig fer-me venir tos… i el noi va girar-se i va dir… “ostia perdona no te havia visto” i va pujar-se els pantalons i va marxar cap a un racó més allunyat, fora de la vista.
Aquella pobra gent cagaven i pixaven a un parell de metres d’on dormien, no els hi importava la brutícia, la pudor... estaven més enllà de tot això; aquesta és la diferència entre misèria i pobresa.
2 comentaris:
Un relato tremendo pero muy aclaratorio.
Colpidor. No importa la acumulació de fems i les malalties que en puguin derivar perquè el demà no importa, no existeix. Només existeix l'avui i només importen les estratègies per aconseguir la dosi.
Publica un comentari a l'entrada