Treballar hores i hores… treballar sense parar… treballar sense parlar… viure només per treballar. I què passa quan paren? Aleshores se senten sols i desesperats… volen sociabilitzar-se sense cap mena d’escrúpol… necessiten amb ànsia gent al seu costat… necessiten alimentar-se de vida… devorar-la fins a empatxar-se. Són zombies. Morts vivents…
Durant el dia, es mouen amb ulls endormiscats, seguin conductes automatitzades que van aprendre en vida, els saludes i ni et reconeixen, els parles i et contesten amb evasives amb por de ser distrets de la rutina. Són no-morts… i ens rodegen per tot arreu… Eviteu-los durant les hores nocturnes… o sereu devorats vius!!!!!!!!!!
Durant el dia, es mouen amb ulls endormiscats, seguin conductes automatitzades que van aprendre en vida, els saludes i ni et reconeixen, els parles i et contesten amb evasives amb por de ser distrets de la rutina. Són no-morts… i ens rodegen per tot arreu… Eviteu-los durant les hores nocturnes… o sereu devorats vius!!!!!!!!!!
3 comentaris:
Els zombis no es mosseguen entre ells. No cal que tu i jo ens evitem durant les hores nocturnes ;)
Yo no estoy tan segura maría...
Y de lo que tampoco estoy segra es de si yo soy un zombi y de si me debo preocupar de pasar un par de días entre vosotros...
No creo que se nos pueda considerar zombis. Tu María, en el trabajo, esre más social que Lady Di en sus tiempos... y por más que estemos chngos no perdemos la educación (quizá yo, un poco... pero vosotras para nada). Yo me refiero a la extraña conducta de mucha gente de la Universidad y especialmente a los muertos vivientes del piso superior y de nuestra sala. Gente sociable fuera y asocial dentro...
Publica un comentari a l'entrada