El llibre, Yo Charlotte Simmons, ha resultat ser divertit (encara que reconec que algunes pàgines les he llegit en diagonal), m’ha durat una setmana justa. És bastant crític (ha decapitat tant els progrés com els carques)… però… es respira un cert aire ranci-fachoide-religiós (en el fons és un llibre que parla sobre la joventut escrit per puretes).
El tema principal del llibre, és la popularitat… i la classificació adolescent entre tipus i tipes guays i no guays. En el món on he viscut, les problemàtiques juvenils han estat diferents de les que descriu (potser una mica a l’institut, però… poca cosa). Però, pel què sembla, pels americans la popularitat té molta importància (tots hem vist sèries on és un dels arguments bàsics: Sensación de vivir, Salvados por la Campana, el Principe de Bel-Air… aquella sèrie casposa d’en Miquel J. Fox que ja no recordo el nom, etc).
Qüestions plantejades:
Potser el què passa, és que no m’hi fixo perquè sempre he estat un tiu guay?
Podem classificar el cazador-recolector com a tiu no guay (o colgao) i considerar-nos una élite?
Ens té enveja?
Realment el món (tal i com fa entendre el llibre) l’acaben dominant els tius guays i egocèntrics?
El tema principal del llibre, és la popularitat… i la classificació adolescent entre tipus i tipes guays i no guays. En el món on he viscut, les problemàtiques juvenils han estat diferents de les que descriu (potser una mica a l’institut, però… poca cosa). Però, pel què sembla, pels americans la popularitat té molta importància (tots hem vist sèries on és un dels arguments bàsics: Sensación de vivir, Salvados por la Campana, el Principe de Bel-Air… aquella sèrie casposa d’en Miquel J. Fox que ja no recordo el nom, etc).
Qüestions plantejades:
Potser el què passa, és que no m’hi fixo perquè sempre he estat un tiu guay?
Podem classificar el cazador-recolector com a tiu no guay (o colgao) i considerar-nos una élite?
Ens té enveja?
Realment el món (tal i com fa entendre el llibre) l’acaben dominant els tius guays i egocèntrics?
O potser és el què ens fan creure?
8 comentaris:
La sèrie del J. Fox era "Enredos de familia".
Crec que la dicotomia guai/no guai està molt marcada en ambients preadolescents, en que o ets dels guais o estàs mort i et sotmeten a bullyings intensius i destructius.
Però a aquestes alçades (Egon, que t'acostes vertiginosament als 30) no està tan clar. Perquè ara ser guai, entès com a encapçalar el rànking de popularitat de tothom, no és la prioritat absoluta. Ara el més important és 1)encapçalar el rànking del jefe i 2)arribar a final de mes
Oye, el libro este me lo tienes que dejar.
Otra cosa... no sé en tu instituto pero en EEUU los roleros son del grupo "freake"...
Y, creo que la gente aún con hipotecas y demás sigue pensando en ser guya para ser popular... lo que pasa es que con 30 ser guay implica vacaciones, cochazo...
Minerva... te lo llevo el viernes (de esta forma me quito trastos de encima) y te lo regalo!!!!!
Aunque no va de institutos... va de universidades...
Alens... (mándame un mail para recordarmelo!).
Yo creo que lo que pasa es que según por donde te muevas... ser guay está mal visto.
ah sí, es verdad, ser guay es no pasar penúrias económicas o, en caso de pasarlas, disimularlas de puta madre
Completamente de acuerdo, la gente disimula mucho y pide créditos...
Oi, achei teu blog pelo google tá bem interessante gostei desse post. Quando der dá uma passada pelo meu blog, é sobre camisetas personalizadas, mostra passo a passo como criar uma camiseta personalizada bem maneira. Até mais.
E incluso tenemos entradas con el mismo título, cómo ésta...fascinante
Publica un comentari a l'entrada