El descobriment de l'obra "Akira" de Katsuhiro Otomo van ser un gran canvi... corria cap a l'any 92, jo estava fart del món que em rodejava (el cole d'EGB, la família, els còmics de la Marvel, els amiguets) i un de les primeres novetats al arribar a l'institud va ser aquesta descoberta. M'ho va encomanar un nou coleguilla (crec que es deia Gepo), i per mi va representar un glop d'aigua fresca en un sopar mexicà... uns esquemes diferents d'historieta, uns personatges pròxims i alhora llunyans molt ben definits... i una reafirmació de la meva sensibilitat per la ciència ficció dura i la primera sensació que el què el còmic podia ser considerat art. Ho vaig disfrutar de valent... tant... que no he tingut collons de tornar a llegir aquesta col·lecció, no sé si per por a experimentar decepció, o per mandra (són uns 50 números tipus Asterix). Això sí, la considero un del meus tresors de més vàlua.
2 comentaris:
Hay cosas que mejor no retomar, por buenas que sean nada puede envejecer tan bien cómo lo hace en nuestro imaginario.
en tu caso Egon,el factor "mandra" también es muy importante.
La percepción de las cosas depende del estado del espíritu y de nuestra disposición para entrar o no en resonancia. Cada cosa tiene su momento vital. Por ejemplo Dostoievski es como una revelación durante la adolescencia, pero años más tarde resulta soso y cansino.
A veces es mejor no alterar el buen recuerdo que la memoria traicionera nos deja.
Publica un comentari a l'entrada