L’altre dia, a quars d’una de la matinada, estava xerrant amb un col·lega a la porta de casa. Mentre parlàvem, vem sentir uns sorolls estranys, com de plàstic al esquerdar-se, però no proa foro com per distreure’ns de la nostra interessant conversa. De repent, una veu de cassalla d’un alcohòlic ens va interrompre. “Voy borracho pero no lo suficiente como para no ver un tipo escalando la fachada de aquel edificio”. Intrigats vem observar a un pobre home envellit prematurament que caminava fent esses. “Si, si... no os quedéis aquí mirándome, yo he visto muchas cosas en este barrio...pero no como esa”. Vem caminar fins a la cantonada i vem mirar la façana del numero 20 del carrer i tal com havia dit el vell, un tiu, a l’alçada del segon pis, estava saltant de la canonada de gas al balcó. Era un tiu desmanyagat, amb una pinta de yonqui que t’hi cagues. No sé qui dels tres va preguntar-li a l’escalador. “¿Que esta haciendo usted?” i el tiu ja des del balcó ens va respondre “Se me cae el alma tío, con el brazo escayolado y sin llaves”. I el vell va cridar “Poca imaginación tienes chaval, si te dejas las llaves lo normal es llamar a un cerrajero, no escalar dos pisos por la fachada de un edificio con un brazo escayolado”, “Es que señor, no llevaba un duro en la cartera”. Aleshores el tiu es va apartar a la penombra del balcó i el vell ens va dir: “Yo he visto muchas cosas en este barrio, y sabéis lo que he aprendido, que hay que creerse las medias verdades”; i mentre marxava va afegir, “Buenas noches caballeros, he dicho buenas noches, eh!”. Sembla absurd, però el meu amic i jo estàvem astorats...ens vem mirar...i ell va dir “A mi me parece muy sospechoso todo esto”. Jo vaig assentir i li vaig dir que agafés la moto i marxés que jo trucava a la poli. Vaig pujar l’escala corrent, vaig agafar el llistí telefònic i vaig trucar a Emergències - Mossos d’esquadra. Vaig explicar la situació i em van dir que en cinc minuts hi arribaria un cotxe patrulla. Com a xerrapetes que soc, se’m va acudir de dir que el tiu tenia el braç enguixat i, aleshores el telefonista sorprès va exclamar “Això canvia les coses senyor, ara li passo un agent”. Em va passar a un mosso, que em va demanar el meu nom i que fes una descripció del sospitós. Al cap de 3 minuts van arribar uns 5 autos de mossos i es va omplir el carrer de polis uniformats i de paisà (tots amb el pinganillo reglamentari i llanterna gegant)...Jo vaig estar mirant per la finestra un ratet i li vaig explicar a la meva adormida companya el succés, fins que esgotat em vaig adormir...
Aquella nit vaig somiar coses estranyes. I em vaig llevar amb el cor encongit. Un parell de dies abans de la peripècia havia acabat el llibre titulat
“A sangre fría” de T.
Capote i naturalment, el viatge que vaig fer l’endemà a Girona el vaig passar comparant les històries. Em vaig sentir un covard... i si aquell tiu hagués tingut temps d’entrar al pis. Un pis habitat per gent senzilla del Carmel...i....Voltes i més voltes... Perquè no m’havia posat a cridar com un boig al mig del carrer?. Per què no vaig trucar a la poli des del carrer...? Aquest fet em va fet sentir realment miserable i conscient de la meva inseguretat. No ens eduquen per fer front aquestes coses... però, potser el problema no és l’educació sinó el simple fet de viure en una bombolla... una bombolla urbana en la que creiem que som els protagonistes de la nostra vida. Potser si que som els protagonistes d’una pel·lícula, però ho som d’una pel·lícula en la que som els postres propis guionistes i en la que no es pot esborrar ni una línia d’un guió equivocat....
